OSH - SARY TASH / KYRGUISTAN

Passem la frontera d’uzbeke sense cap altra problema que la cua i les empentes. Cambiem de país, estem a Kirguistan. La gent no fa cua als llocs, les empentes i els cops de colze són el més normal aquí, és com una cua permanent de Ryan Air, ja ens enteneu. Una altra curiositat són els escopits, sembla ser que és l’ esport per excel-lència i ho fan repetidament, a més a més, el van a buscar fins a baix de tot de la tràquea i fan com més soroll millor. Mmm… trobem a faltar l’hospitalitat de Turquia o d’Iran on si l’autobús anava ple i et veien carregat fins a dalt amb les maletes s’aixecaven i et cedien amablement el lloc amb un somriure de boca a orella. Aquí no !!! si no tens seient et fots i vas dret! Per tant ens fotem a cops de colze tambè i marica l’ últim ;)

Kirguistan és un país per anar-hi a l’estiu i no a l’hivern. A l,hivern la major part del país queda cobert per la neu. El 80 % del país està per sobre de 2.200 metres i situat al costat de dues grans serralades, a l’est els Pamirs i al nord el Tien-shan. Ens ho havien dit que hi feia molt fred i realment n’hem passat molt i molt, però el lloc és del més espectacular que hem vist mai. A més la nostra ruta passa per aquí i no la volem cambiar a aquestes altures.

Estem a Osh, al pis d’una parella molt maca que han vingut a petar aquí per diferents motius. En Louis i la Karen són de Canadà i Uk respectivament i es van conèixer pedalant amb bicicleta, actualment viuen i treballen a Osh i tenen un pis amb les parets plenes de mapes d’arreu del món, ens encanta… cada cop que els mirem ens vénen al cap nous destins i nous viatges.

Osh està ubicat a la Vall de Fergana, vall que queda dividida entre tres països diferents; Uzbekistan, Kyrguistan y Tadjikistan. És una de les zones més conflictives i inestables de l'Àsia Central. La complexitat ètnica, la densitat de població i la repartició dels recursos naturals són algunes de les causes dels enfrontaments que han tingut lloc en els darrers anys. Els últims enfrontaments greus van tenir lloc l,any 2010 entre els uzbecs i els kyrguis i van deixar uns quants centenars de morts, milers de ferits i milers de refugiats. Kyrguistan es diu que és un dels països més democràtics de l'Àsia Central, i així ho va ser durant uns anys, però actualment la situació política es pot comparar amb la dels seus països veïns Uzbekistan i Kazajastan que són una autocràcia.

Visitem el tro del rei Salomó. Estirem una mica les cames que ja ens convé. El tro no és més que una petita cova a dalt d’un turonet i s’hi accedeix pujant unes escales que hi han darrera la biblioteca municipal.  Sembla ser que és la única atracció que tè Osh, a banda, com no d’un bazar molt guarro i farrenyo, però tambè molt curiós. Una bona manera de conèixer un país és entrant en un supermercat, on veus tota mena de coses rares, per tu és clar, dormint a casa dels locals tambè, així pots veure les costums que tenen, i una altra és passejar pel bazar del lloc en concret i veure les diferents parades de productes curiosos o tambè pots veure diferents tradicions com fer el pa artesenalment en una espècie de forns de terrissa, cridar pels descosits venen el producte en si etcetc…(això tambè ho fan als mercats de casa…)

Després de dos dies a Osh, deixem el pis de la Karen i en Louis i anem a buscar el taxi que ens portarà a Sary tash i posterioment a la frontera amb Xina passant pel pas d’Irkestan. Els taxis estan ubicats en un lloc on sembla que s’amaguin de la gent o que hi estiguin en estat de secretisme ja que costa una mica de trobar-hi. En tot cas si algú està llegint això per buscar info, sapigueu que els taxis per anar a Sary Tash estan darrera la parada de taxis de Bishkesh i que el preu per 4x4 és de 500/600 soms. Si hi aneu a l’hivern heu d’agafar un 4x4, si o si!!

Després d’omplir el nostre 4x4 marxem cap a Sary Tash, un del passos més importants de la nostra ruta de la seda, o millor dit, un dels més difícils. Haviem llegit molt sobre el pas d’Irkestan, i ens vam documentar moltíssim mirant blogs, webs i meteo, perquè atravesar-lo a l’hivern no tè res a veure en fer-ho a l’estiu, és una mica agosarat. Tenim una mica d’angoixa al respecte perquè no sabem com estara, però pocs dies abans de sortir cap a Sary Tash vam llegir un blog on deia que l’havien atravessat el mes de febrer d’aquest mateix any. El que hem aprés és que per més info que miris, l’atzar i la sort són les úniques coses que et deixaràn creuar aquest pas, a l’hivern és clar…

La carretera només de sortir d’Osh ja està nevada, i passen dos cotxes ben justets. El dia està serè per sort i a fora i fot un fred de dèu. El paisatge a mida que anem pujant es va tornant més i més ferèstec, els pobles són molt rurals i la vida aquí no sembla gens fácil, o almenys ens ho sembla a nosaltres. Molta neu, infrestructures dolentes i molt bàsiques, carreteres brutes etcetc…

El paisatge és brutal, de fet és un somni està aquí rodejats d’aquestes muntanyes, una de les serralades més altes del món, el Pamir. Per la carretera anem trobant incidències varies i avancem molt lentament.  La carretera és una pista de neu de més de 120 kilòmetres, i els voltants una massa blanca que fa mal d’ulls només de veure-la. El mantell blanc ho cobreix tot fins on arriba la nostra vista, les muntanyes cada cop són més altes i nosaltres cada cop estem més i més amunt. Finalment arribem al coll més alt de la ruta, a poc més de 3.600 metres, just al coll hi ha una estàtua del lleopart de les neus, una fita alpinística apte només pel més agosarats que consisteix en escalar les set  muntanyes de més de set mils que hi han entre el Pamir i el Tien Shan….quin mono de fer muntanya !!

Després de creuar el pas trobem una cua de cotxes i camions, merda!!!! El conductor baixa del cotxe a mirar que passa però ja ens temem el pitjor. En Joan s’abriga fins a la mèdula i salta del 4x4 tambè a fer el xafarder, la Gemma es queda calenteta al cotxe. A fora hi fa un vent de mil dimonis que aixeca un munt de neu. Un allau ens barra el pas, el que fem aquí ara resulta ben curiós, però és una bona pensada: ens canviem de cotxes, els que estan a un costat de l’allau pels de l’altra costat i així podem continuar i ja s,espavilaran ells amb els calés, perquè aquí es porten uns trapis que no els entens pas…

allau a 3600 metres

Al final arribem a Sary Tash sota un fred de justícia. Anem abrigats fins a dalt de tot: térmica,forro,plumes,malles,pantalons gruixuts etcetc. Però el fred és acollonant. A Sary Tash la gent no hi viu, i sobreviu!!! Llegint dies abans la meteo vam veure que pocs anys enrere aquest poble van registrar el seu rècord en -56 !! per flipar…..potser estem per sobre de 3300 i tot i que no es veu pel mal temps, davant nostre hi tenim el pic Lenin de més de 7000 metres, famós per ser el més fácil de tots.

a l'esquerre cap a xina, a la dreta cap a tadjikistan

Al poble dormim a la elisa guest house i allà ens donen la mala notícia: Irkestan close!!! merdaaaaa, ens ho haguéssin pogut dir a baix òsties!!!! Comencem a replantejar-nos moltes coses ja que vam agafar el visat de trànsit per només 5 dies i aquest ja és el 4 i aquesta gent sembla que no obriran fins d’aquí a ¾ dies, però no se sap res, porten ja més de 10 dies netejant un mega allau i no saben en certesa quan obriran. Parlem amb signes amb la familia de la guesthouse, ja que un altra cosa és que ningú parla anglés i ens diuen que ens quedem allà amb ells, les ganes i són però el visat ens obliga a pendre la desició de baixar altra cop a Osh després de passar la nit a casa seva amb 3 nens petits i una cabreta acabada de nèixer 3 hores abans ;)

A l’endemà el dia ens regala unes vistes que ens quedaran grabades a la memòria. Al cel no hi ha ni un núvol i les vistes del pic Lenin i els seus voltants són bestials, neu i més neu i fred, molt molt fred és la tònica d’aquest matí que tornem cap a Osh amb la cua ente cames. Sabiem que seria difícil fer-ho a l’hivern, i ens havíen avisat que potser no seria posible, però almenys ho hem provat i hem pogut veure amb les nostres ulls un dels paisatges més bèsties de la naturalesa, només per això ja ha valgut la pena.

Un cop a Osh tornem a casa la Karen i en Louis que ens reben amb sorpresa però amb una forta abraçada i després de pensar que hem de fer, prenem la difícil decisió de traïr la nostra filosofía de no agafar cap avió i comprem un vol cap a Urumqi, ja que les circunstàncies són les que són: tenim un altra visat per cins dies més perquè el vell ja ens ha caducat, i els pròxims 3 dies la frontera tanca per festa nacional, amb la qual cosa ens quederia un dia material sense saber si està obert o no, perquè aquí la info, o no n’hi ha, o no és del tot fiable...

vista aèrea

O sigui que volem cap a Urumqi, XIna i ens saltem Kashgar i part del desert de Taklamahan…que fàcil que és viatjar amb avió!!!!!