TURKMENISTAN

Estem més de tres hores per sortir d’Iran, el sistema informàtic per variar no funciona i el que és tan simple com segellar un passaport es converteix en una tasca gairebè imposible de realitzar. Amb nosaltres s’esperen unes 20 persones més, totes elles de Turkmenistan i la majoria dones que van carregades amb bosses plenes de sabó, estores, draps, pipes... A diferència de les dones d’Iran que sempre van de color negre, totes elles vesteixen amb colors ben vius, ja era hora una mica de color!

Després de passar el control iranià toca passar el turkmeno, ens fan omplir els típics papers d’ entrada però és tot molt ràpid, per sort… ens hem llevat a les 5 del matí i ja són les 3 de la tarda. Ja som dins a Turkemnistan i no ens podem encantar, només tenim tres dies per creuar el país i arribar a Uzbekistan.

Es diu que turkmenistan és un dels països més hermètics del món. Aconseguir un visat de turista no és fácil i quan l’aconsegueixes, no pots viatjar per lliure, sinó que has de contractar tots els serveis per agència. Amb el visat de trànsit de tres dies això no és necessari, és clar que no, perquè amb tres dies… ben poca cosa pots veure!

 Agafem un taxi, l’únic mitjà de transport disponible que hi sembla haver esperant-nos fora de la frontera. Després de negociar el preu, tot un art, quan es tracta de pactar un preu amb els taxistes, partim cap a Mary.

La carretera és com un camp de naps!! Vinga sots i més sots, semblem molles dins el cotxe! a vegades el taxista avança més comodament pel lateral que per la carretera, i d’altres ha d’avançar en sentit contrari.

El cel és d’un blau increiblement bonic i sembla que el poguem tocar només allargant els braços. La nostra vista sovint topa amb columnes de fum negre… són sortidors de gas i és que Turkmenistan és un dels països amb més reserves de gas que existeix. Sembla mentida que un país tan ric com aquest tingui unes carreteres amb tan mal estat. Milions i milions de dòlars que en comptes d’invertir-los en el desenvolupament del país, educació, infrastructures, indústria, etc… sembla ser que van a parar a les butxaques d’uns pocs i els pocs diners que no s’embutxaquen els inverteixen  en construir macro edificis de marbre que no tenen cap mena d’utilitat per la població. Sortim d’una república islàmica i entrem en una dictadura.

Per fi arribem a Mary, ja és de nit i l’única cosa que volem és trobar un lloc per descansar. Demà matí encara ens queda una altre bona tirada de kilòmetres fins la próxima ciutat abans de creuar a Uzbekistan.

Ens llevem amb energía renovada i comencem a fer camí cap a Turkmenabat, deixem endarrera la ciutat de Mary i els seus edificis de marbre blanc, la carretera atravessa extensos camps de cotó, l,única cosa que es cultiva a turkmenistan i herència de l,època russa, el monocultiu de cotó. Els camps però, desapareixen, deixant pas a un paisatge totalment desèrtic fins que arribem a Turkmenabat.

Ens trobem amb una ciutat d’estil soviètic, de llargues i amples avingudes vigilades per les moltes estàtues de l’actual president del país i adornades amb els típics cartells de propaganda  comunista, on hi han il.lustracions  de pagesos somrients i orgullosos amb els seus tractors últim model i tecnología punta o bé una multitud caminant somrient darrera el president, avançant cap endavant… res a veure amb la realitat. La realitat és que el  país viu en la pobresa, hi ha poca feina, la gent viu sense moltes esperances de futur hi ho fan resignats, viuen sotmesos a una dictadura i als capritxos del seu excèntric dictador, que potser un dia decideix que un determinat poble ha de desaparèixer sense cap raó coherent deixant sense cases a un munt de famílies.

Al carrer ens trobem amb la Sabina, una simpàtica i espavilada noia que ens convida a fer un te a casa seva. No ens ho pensem. El pis és molt senzill i bàsic. Ens hi estem una bona estona, amb ella, la seva germana, la mare i una amiga. És divertit, elles no parlen anglès i nosaltres no parlem ni rusky ni turkmeno, però ens entenem i riem una estona. Ens adonem que la seva vida no és fácil i ens fa molt ràbia, com pot ser que el món el domini gent tan dolenta i despota?

Passem una nit a un “hostel” d,allò més curiós, una mena d’apartament a l’estil soviet, amb dues habitacions, menjador i WC, amb un aire molt molt decadent, està fet pols… però té el seu encant…

Demà marxem cap a Uzbekistan!!!