OSH - SARY TASH / KYRGUISTAN

Passem la frontera d’uzbeke sense cap altra problema que la cua i les empentes. Cambiem de país, estem a Kirguistan. La gent no fa cua als llocs, les empentes i els cops de colze són el més normal aquí, és com una cua permanent de Ryan Air, ja ens enteneu. Una altra curiositat són els escopits, sembla ser que és l’ esport per excel-lència i ho fan repetidament, a més a més, el van a buscar fins a baix de tot de la tràquea i fan com més soroll millor. Mmm… trobem a faltar l’hospitalitat de Turquia o d’Iran on si l’autobús anava ple i et veien carregat fins a dalt amb les maletes s’aixecaven i et cedien amablement el lloc amb un somriure de boca a orella. Aquí no !!! si no tens seient et fots i vas dret! Per tant ens fotem a cops de colze tambè i marica l’ últim ;)

Kirguistan és un país per anar-hi a l’estiu i no a l’hivern. A l,hivern la major part del país queda cobert per la neu. El 80 % del país està per sobre de 2.200 metres i situat al costat de dues grans serralades, a l’est els Pamirs i al nord el Tien-shan. Ens ho havien dit que hi feia molt fred i realment n’hem passat molt i molt, però el lloc és del més espectacular que hem vist mai. A més la nostra ruta passa per aquí i no la volem cambiar a aquestes altures.

Estem a Osh, al pis d’una parella molt maca que han vingut a petar aquí per diferents motius. En Louis i la Karen són de Canadà i Uk respectivament i es van conèixer pedalant amb bicicleta, actualment viuen i treballen a Osh i tenen un pis amb les parets plenes de mapes d’arreu del món, ens encanta… cada cop que els mirem ens vénen al cap nous destins i nous viatges.

Osh està ubicat a la Vall de Fergana, vall que queda dividida entre tres països diferents; Uzbekistan, Kyrguistan y Tadjikistan. És una de les zones més conflictives i inestables de l'Àsia Central. La complexitat ètnica, la densitat de població i la repartició dels recursos naturals són algunes de les causes dels enfrontaments que han tingut lloc en els darrers anys. Els últims enfrontaments greus van tenir lloc l,any 2010 entre els uzbecs i els kyrguis i van deixar uns quants centenars de morts, milers de ferits i milers de refugiats. Kyrguistan es diu que és un dels països més democràtics de l'Àsia Central, i així ho va ser durant uns anys, però actualment la situació política es pot comparar amb la dels seus països veïns Uzbekistan i Kazajastan que són una autocràcia.

Visitem el tro del rei Salomó. Estirem una mica les cames que ja ens convé. El tro no és més que una petita cova a dalt d’un turonet i s’hi accedeix pujant unes escales que hi han darrera la biblioteca municipal.  Sembla ser que és la única atracció que tè Osh, a banda, com no d’un bazar molt guarro i farrenyo, però tambè molt curiós. Una bona manera de conèixer un país és entrant en un supermercat, on veus tota mena de coses rares, per tu és clar, dormint a casa dels locals tambè, així pots veure les costums que tenen, i una altra és passejar pel bazar del lloc en concret i veure les diferents parades de productes curiosos o tambè pots veure diferents tradicions com fer el pa artesenalment en una espècie de forns de terrissa, cridar pels descosits venen el producte en si etcetc…(això tambè ho fan als mercats de casa…)

Després de dos dies a Osh, deixem el pis de la Karen i en Louis i anem a buscar el taxi que ens portarà a Sary tash i posterioment a la frontera amb Xina passant pel pas d’Irkestan. Els taxis estan ubicats en un lloc on sembla que s’amaguin de la gent o que hi estiguin en estat de secretisme ja que costa una mica de trobar-hi. En tot cas si algú està llegint això per buscar info, sapigueu que els taxis per anar a Sary Tash estan darrera la parada de taxis de Bishkesh i que el preu per 4x4 és de 500/600 soms. Si hi aneu a l’hivern heu d’agafar un 4x4, si o si!!

Després d’omplir el nostre 4x4 marxem cap a Sary Tash, un del passos més importants de la nostra ruta de la seda, o millor dit, un dels més difícils. Haviem llegit molt sobre el pas d’Irkestan, i ens vam documentar moltíssim mirant blogs, webs i meteo, perquè atravesar-lo a l’hivern no tè res a veure en fer-ho a l’estiu, és una mica agosarat. Tenim una mica d’angoixa al respecte perquè no sabem com estara, però pocs dies abans de sortir cap a Sary Tash vam llegir un blog on deia que l’havien atravessat el mes de febrer d’aquest mateix any. El que hem aprés és que per més info que miris, l’atzar i la sort són les úniques coses que et deixaràn creuar aquest pas, a l’hivern és clar…

La carretera només de sortir d’Osh ja està nevada, i passen dos cotxes ben justets. El dia està serè per sort i a fora i fot un fred de dèu. El paisatge a mida que anem pujant es va tornant més i més ferèstec, els pobles són molt rurals i la vida aquí no sembla gens fácil, o almenys ens ho sembla a nosaltres. Molta neu, infrestructures dolentes i molt bàsiques, carreteres brutes etcetc…

El paisatge és brutal, de fet és un somni està aquí rodejats d’aquestes muntanyes, una de les serralades més altes del món, el Pamir. Per la carretera anem trobant incidències varies i avancem molt lentament.  La carretera és una pista de neu de més de 120 kilòmetres, i els voltants una massa blanca que fa mal d’ulls només de veure-la. El mantell blanc ho cobreix tot fins on arriba la nostra vista, les muntanyes cada cop són més altes i nosaltres cada cop estem més i més amunt. Finalment arribem al coll més alt de la ruta, a poc més de 3.600 metres, just al coll hi ha una estàtua del lleopart de les neus, una fita alpinística apte només pel més agosarats que consisteix en escalar les set  muntanyes de més de set mils que hi han entre el Pamir i el Tien Shan….quin mono de fer muntanya !!

Després de creuar el pas trobem una cua de cotxes i camions, merda!!!! El conductor baixa del cotxe a mirar que passa però ja ens temem el pitjor. En Joan s’abriga fins a la mèdula i salta del 4x4 tambè a fer el xafarder, la Gemma es queda calenteta al cotxe. A fora hi fa un vent de mil dimonis que aixeca un munt de neu. Un allau ens barra el pas, el que fem aquí ara resulta ben curiós, però és una bona pensada: ens canviem de cotxes, els que estan a un costat de l’allau pels de l’altra costat i així podem continuar i ja s,espavilaran ells amb els calés, perquè aquí es porten uns trapis que no els entens pas…

allau a 3600 metres

Al final arribem a Sary Tash sota un fred de justícia. Anem abrigats fins a dalt de tot: térmica,forro,plumes,malles,pantalons gruixuts etcetc. Però el fred és acollonant. A Sary Tash la gent no hi viu, i sobreviu!!! Llegint dies abans la meteo vam veure que pocs anys enrere aquest poble van registrar el seu rècord en -56 !! per flipar…..potser estem per sobre de 3300 i tot i que no es veu pel mal temps, davant nostre hi tenim el pic Lenin de més de 7000 metres, famós per ser el més fácil de tots.

a l'esquerre cap a xina, a la dreta cap a tadjikistan

Al poble dormim a la elisa guest house i allà ens donen la mala notícia: Irkestan close!!! merdaaaaa, ens ho haguéssin pogut dir a baix òsties!!!! Comencem a replantejar-nos moltes coses ja que vam agafar el visat de trànsit per només 5 dies i aquest ja és el 4 i aquesta gent sembla que no obriran fins d’aquí a ¾ dies, però no se sap res, porten ja més de 10 dies netejant un mega allau i no saben en certesa quan obriran. Parlem amb signes amb la familia de la guesthouse, ja que un altra cosa és que ningú parla anglés i ens diuen que ens quedem allà amb ells, les ganes i són però el visat ens obliga a pendre la desició de baixar altra cop a Osh després de passar la nit a casa seva amb 3 nens petits i una cabreta acabada de nèixer 3 hores abans ;)

A l’endemà el dia ens regala unes vistes que ens quedaran grabades a la memòria. Al cel no hi ha ni un núvol i les vistes del pic Lenin i els seus voltants són bestials, neu i més neu i fred, molt molt fred és la tònica d’aquest matí que tornem cap a Osh amb la cua ente cames. Sabiem que seria difícil fer-ho a l’hivern, i ens havíen avisat que potser no seria posible, però almenys ho hem provat i hem pogut veure amb les nostres ulls un dels paisatges més bèsties de la naturalesa, només per això ja ha valgut la pena.

Un cop a Osh tornem a casa la Karen i en Louis que ens reben amb sorpresa però amb una forta abraçada i després de pensar que hem de fer, prenem la difícil decisió de traïr la nostra filosofía de no agafar cap avió i comprem un vol cap a Urumqi, ja que les circunstàncies són les que són: tenim un altra visat per cins dies més perquè el vell ja ens ha caducat, i els pròxims 3 dies la frontera tanca per festa nacional, amb la qual cosa ens quederia un dia material sense saber si està obert o no, perquè aquí la info, o no n’hi ha, o no és del tot fiable...

vista aèrea

O sigui que volem cap a Urumqi, XIna i ens saltem Kashgar i part del desert de Taklamahan…que fàcil que és viatjar amb avió!!!!!

SAMARCANDA - TASHKENT - FERGANA

Arribem per fi a Samarcanda, una de les ciutats que teniem més ganes de visitar  per la seva famosa història i pels seus monuments. Les mesquites de Samarcanda són impressionants, un xic més grans que les que hem vist fins ara. L’autobús ens deixa just al davant de la plaça del Registan on hi trobem les tres mesquites, el lloc és força espectacular, el problema és que  hem vist tantes mesquites ja que estem una mica saturats!!! Evidentment però que valen molt la pena…

Després de deixar els trastos a la guesthouse , anem a donar el volt cap a la Bibi Khanym mosqui que està just al costat del nou bazar, aquesta mosqui tè una entrada acollonant, una porta molt gran enclavada amb tres portes més petites. El preu de l’entrada tambè és desorbitat, és com 10 o 12 vegades més que el preu de l’entrada de la gent local, a més que venim d’ Iran i allà no vam pagar ni una entrada perquè era festa nacional i ens vam tirar 10 dies de gratis per tots els monuments. Tambè els militars que vigilen els monuments es volen emportar la seva part: et demanen 10 dòlars per pujar a dalt dels minarets!! Jaja són la polla!!

La ciutat a estat restaurada fins a l’extrem, no conserva cap casc antic i els carrers estan tots enquitranats, grans avingudes, plaçes grandioses, monuments inmensos de color daurat ens recorden com no a l’antiga URSS.

La gent sembla que es facin la competència per veure qui porta més dents d’or i és que quan somriuen t’enlluernen amb la seva dentadura. Pel nostre gust és bastant cutre està clar, però per ells deu ser part de la seva cultura, com més de bona familia ets, més dents d’or… una cosa que ens ha sorprès és que les dones surten al carrer amb les sabatilles quatre números més petits, a hores d,ara encara ens preguntem el perquè.

Deixem Samarcanda sota la neu i el fred sever i agafem un tren cap a la capital Tashkent, on hi arribem 4 hores més tard. Allà tramitem el visat de Kyrgystan no sense patir les nostres aventures fent-lo, una cosa tant fàcil com fer un puto visat a vegades es converteix en un suplici, amb tot al final ens donen la visa de trànsit per cinc dies, perquè uns francesos que venien del Kyrgy ens han avisat que el país està tot blanc de neu i que no es pot fer res allà, o sigui que agafem el visat de trànsit.

A la capital ens trobem amb controls ara si ara també. Cada cop que agafem el metro els policies ens demanen el passaport i ens fan ensenyar la bossa. Cal dir que Uzbekistan en general, és un país on hi ha un control molt exagerat de la població i de tots els moviments que fan. La veritat és que tan de control s’ens fa una mica pesat, aquí ha estat impossible fer couchsurfing, malgrat que sempre es pot temptar la sort i fer-ne, el cas és que has de portar sempre a sobre el resguard dels hotels on has estat i els dies que hi has estat… més control.

Després de Tashkent anem a visitar la vall de Fergana amb una fracesa que coneixem a la guesthouse. Dormim al pis d’un matrimoni molt peculiar, la vallentine’s guesthouse. Trobar el lloc és més que un miracle, al final la truquem i ens venen a buscar, quan arribem al lloc flipem de lo cutre que és, estem a punt de fer-nos enrere, però quan i entrem és tot molt correcte. Celebren el dia 8 de març, el dia de la dona i porten una castanya de vodka bastant guapa, al cap d’una estona arriba un seu amic que porta una altra ampolla de vodka i comença el ritual: sobre la taula el voka, una plat de tomaca, pepino, raves, pa, cansalada, ceba i una conversa en ruski la qual no entenem de res !!! Fergana no problema, Fergana ok..jo indio tu pipa! Jeje!

Per cert, no hi ha gaire cosa a fer a Fergana, i a més hi fot un fred de dèu!!! Ens deixem perdre pel bazar de la ciutat, un bon lloc per passar-hi l'estona i veure coses ben curioses.

Fem camí cap a Andijon, la última parada abans de creuar cap al Kyrgystan. La ciutat és famosa malauradament perquè el 2005 hi va haver una matança d,entre 500 i 1000 civils per part de les forces de seguretat del país. Els fets van passar mentres milers de ciutadans van sortir a manifestar-se pacificament per demanar l,alliberament d,uns habitants de la ciutat acusats per les autoritats de pertanyer a un moviment islàmic extremista. La condemna internacional no es va fer esperar i la resposta del president va ser fer fora totes les ONG del país així com també tots els periodistes internacionals.

El pròxim post les aventures pel Kyrgy, no us ho perdeu! Nosaltres demà volem, en contra de la nostra voluntat, cap a la Xina. 

BUKHARA

No parem de sentir més i més  a cada pasa que fem, d’ apendre de les diferents cultures que estem veient, vivint i compartint amb la gent, no parem de parlar i d’ extendre els nostres punts de vista sobre la realitat de cada moment, de cada país, fent llargues tertúlies, no deixem de dir-nos per dintre nostre, que el que estem  vivint i aprenent és molt més del que nosaltres podíem imaginar, i és que cada dia que pasa ens aixequem amb unes ganes inmenses de descobrir que hi ha allà fora, perquè cada dia és nou, cada dia és diferent a l’ anterior, i no hi ha dia que passi per autoconfirmar-nos que la desició que hem pres de viatjar, és la millor de la nostra vida…

Uzbekistan, el nostre quart país, i diferent a tots ells. De moment els quatre països que hem visitat no s’asemblen en res…

El país va estar conquerit per Perses, Turcs, Mongols, Perses altra cop i Rusos, aquests últims si van estar fins a la caiguda de la Perestroika i del règim de Gorvaitxof. A la caiguda del comunisme tots els polítics i guàrdia soviética prengueren posicions del poder. La única cosa que han fet els partits comunistes és canviar el nom del partit i enguany són els que manen el país. La resta de partits no són més que marginats i controlats pel govern, és a dir, no hi ha una oposició real. Turkmenistan per exemple tenen un règim autocràtic, una dictadura com una catedral vaja !!, al Kyrgystan i al kazakhstan hi ha una transició cap a l’economia de mercat, o sigui cap al capitalisme, són els dos únics països que fugen de la pobresa i van cap al canvi.

Però nosaltres ara estem a Uzbekistan. Hem de dir que ens encanta aquest país, però no el seu govern és clar. Deixem-nos de parafernàlies, tenen un govern que fot pena!! Diuen que no són comunistes, però en canvi si vols comprar un camp per plantar-hi qualsevol cultiu no pots, perquè tota la terra és de l’estat, l’únic que pots fer és llogar-la a l’estat acceptant que quan ells vulguin te la  poden treure, a més a més que només pots plantar-hi cotó,(en un 90%) i aquí ve l’altra tema de forta polèmica i discusió: el cotó...Uzbekistan és un dels principals exportadors de cotó del món, gràcies a això el país podria ser ric, però no ho és, només ho són els seus polítics.

Quan és la temporada de la recollida del cotó, el govern tanca les escoles rurals i fan anar a treballar a tots els nens, deixant-los sense anar a l’escola i prohibint-los de fer qualsevol cosa que no sigui collir cotó, una mena d,esclavisme en ple s. XXI. Diferents organitzacions per la defensa dels nens lluiten sense èxit contra el govern Uzbeko, ja que aquest nega tot això...

El sou mínim del ciutadà és d’uns 35 dòlars al mes, però a Uzbekistan tenen preus per a turistes o per la gent local. Si ets turista arribes a pagar fins a 14 cops més el preu per a qualsevol entrada de qualsevol mezquita o madrassa, no tenen vergonya!!

Tambè intenten fotre’t als restaurants, has de demanar sempre els preus abans d’assentar-te a la taula i comprobar la factura quan pagues, perquè segur que hi ha algún afegit que no saps d’on ve.  A Samararcanda per exemple ens cobraven 10.000 soms de més “by the face” , li vam dir que ens expliques els preus i vam flipar perquè s’ho inventava tot, i després l’amo del restaurant que era un altra home, va veure que el paio es quedava la diferència que ens volia cobrar...es va liar un “cristo” que tela !!! i es que una altra cosa que tenen aquí al nord es que gasten molta mala llet !! per menys d’un duro es lien a pinyos !! un altra de les raons potser es que mamen molt de vodka.

Vam conèixer uns avis a Bukhara tot dinant que s’havien fotut 4 ampolles de vodka per dinar, per dinar, tela !!! No vegis com anaven... Als restaurants et posen el vas de xupito a la taula pel vodka i el d’aigua, és una cultura. Almenys hem recuperat dormir en llits, que portavem tot el mes d’Iran dormint a sobre de les mateixes alfombres on sopavem....com tot, al final t’hi acostumes.

Bukhara ens ha semblat una ciutat model, està restaurada al punt, ni molt ni poc i encara conserva el seu encant. El casc antic per dir-ho així, sembla un poble rural dins una ciutat, els carrers s’hi respira molta tranquil-litat, no sembla que estiguis en una ciutat de 200 mil habitants. Les mesquites i madrasses de la ciutat són espectaculars, tot i que després d’haver estat a Esfahan i a Iran en general, la nostra vista ja s’hi ha acostumat, tot i així cada cop que veiem una gran mesquita quedem perplexes de la grandiositat de la contrucció i a Bukhara de mesquites i madrasses n’està ple. Ens ha semblat una ciutat molt molt maca, on es respira un ambient molt calmat, i on es pot caminar tranquilament pels carrers com si estiguessis en un poble...

El pròxim post, Samarcanda...

Esperem que tot vagi bé per casa, i que l'Urdangarín ja estigui a la presó !!!

INFORMACIÓ ÚTIL IRAN

• VISAT

El visat d,Iran el vam tramitar a través de l,agència touranzamin. El cost del tràmit són 50 Euros, s,encarreguen d,aconseguir el número d,autorització que tan difícil és si ho fas tu directament a l,ambaixada de Madrid. En només 10 dies pots passar a recollir el visat a qualsevol país on hi hagi consultat o embaixada iraniana. En el nostre cas el vam recollir a Istanbul per una validesa de trenta dies.

Si un cop a dins el país es vol allargar l,estada i demanar una extensió del visat, només cal anar a qualsevol oficina d,estrangeria, normalment ni sol haver una a cada ciutat. S’ha de fer un parell de dies abans de que el visat s,acabi.

Després d,omplir els formularis, anar al banc a pagar la taxa, 300.000 Rials, i esperar-se unes quatre hores… ja es pot gaudir d,una estada més llarga al país.

• TRANSPORT

El tren i l,autobús han sigut els mitjans més utilitzats. No hem fet mai cap reserva prèvia al no coincidir tampoc amb festa nacional. A vegades hem pogut regatejar el preu dels autobusos de llarga distància. Són bastant puntuals i comodes i gairabé sempre hi ha inclòs algún snack.

Per moure,ns per la ciutat hem utilitzat gairabé sempre el bus urbà. El preu de qualsevol bus urbà oscil.la entre els  1500 i 3000 Rials per trajecte i persona.

El taxi també l,hem utilitzat algún dia, cal dir, que els taxistes a bones a primeres sempre et demanen el doble del cost real. S,ha de regatejar sense predre la paciencia. El mitjà utilitzat són el taxis compartits.

• CONDUCCIÓ

La llei de la jungla…no rules !! marica l’ últim…

La conducció dels iranians és un perill: els passos de zebra no són més que pintura sobre l’ asfalt i els semàfors llumets com un arbre de nadal, a sobre presumeixen de la seva mala conducció !!!

• DINERS

IMPORTANT: A l,iran no funcionen les targetes de crèdit i s’ha d,anar amb CASH desde casa!Ç

La moneda oficial és el Rial, però ells fan servir el Tomà, només cal treure un zero al rial. El canvi a febrer del 2012 és de 1 USD=19200 Rials.

Aquest és el millor canvi que hem aconseguit. Cal dir, que la moneda fluctua d,un dia per l,altre així que és recomanable canviar quantitats petites de diners i no fer-ho mai al banc, donat que el canvi és molt més baix.

Canviar diners és fácil a les principals ciutats del país a les oficines de canvi que hi ha. S,ha de comparar entre elles, donat que el canvi que ofereixen no sempre és el mateix.

• COST

Viatjar per Iran és molt molt econòmic. El transport i el menjar són molt econòmics. En 34 dies en hem gastat 550$ tots dos, tenin en compte que hem dormit 28 nits de couchsurfing.

• SEGURETAT

Iran, en contra del què els mitjans de comunicación de casa, ens volen fer creure, és un país molt segur. L,únic problema que hem tingut ha estat moltes vegades saber dir que no a les moltes invitacions de gent local que hem rebut.

• VESTIMENTA

Les dones han de portar obligatoriament el cap i cabell cobert amb un mocador. En alguns casos, com ara, per entrar en algún lloc sagrat, és obligatori l,ús de shador.  Les dones porten sempre una camisa llarga, que els arriba per sobre els genolls. Els homes no poden portar pantalons curts.

• MENJAR

Els vegetarians ho continuen tenint igual de crú que al país veí, Turquia. A la majoria de restaurants només hi pots degustar kebabs i alguna amanida.

La veritable gastronomía iraniana només es pot degustar a casa dels locals.  Alguns dels plats més típics són el Dizi, un plat de cigrons amb carn de xai. L,ash també ocupa un lloc important dins la cuina persa, és una sopa de verdures i fideus molt gustosa i saludable. I no ens descuidem l’arròs…mmmm… arròs persa… gustós i aromàtic.

El pa és un element molt important, tenen quatre  varietats de pa.

La beguda nacional per excel.lència és el te i també una mena de yogurt amb gas i menta anomenat dough.

• ALLOTJAMENT

Esfahan:

Amir Kabir Hostel: 225.000 Rials x habitació amb esmorzar. Allotjament bàsic on els WC i dutxes són compartits. Força net i situat a 20 minuts caminant de la plaça Imam.

Yazd:

Silk Road Hostel: 200.000 Rials x habitació amb esmorzar. Ubicat al centre de Yazd, prop del bazar, on les habitacions es distribuiexen al voltant d, un pati central.

Toudeshk

Tak – Taku Homestay: 400.000 Rials x habitació amb esmorzar, dinar i sopar inclòs. Un bon lloc per relaxar-te al bell mig del desert.

La resta de llocs vam fer couchsurfing.

• INTERNET

   

L,internet… millor oblidar-lo si no es vol perdre la paciencia. Les conexions són molt i molt lentes, sempre i quan el govern no decideixi alentir-les encara més. La majoria de pàgines están prohibides, algunes de les més famoses facebook i blogspot.

• EL QUE HEM ESCRIT : 

Tabriz 

Esfahan-persepolis-khaluts 

Yasd-Toudeshk

TURKMENISTAN

Estem més de tres hores per sortir d’Iran, el sistema informàtic per variar no funciona i el que és tan simple com segellar un passaport es converteix en una tasca gairebè imposible de realitzar. Amb nosaltres s’esperen unes 20 persones més, totes elles de Turkmenistan i la majoria dones que van carregades amb bosses plenes de sabó, estores, draps, pipes... A diferència de les dones d’Iran que sempre van de color negre, totes elles vesteixen amb colors ben vius, ja era hora una mica de color!

Després de passar el control iranià toca passar el turkmeno, ens fan omplir els típics papers d’ entrada però és tot molt ràpid, per sort… ens hem llevat a les 5 del matí i ja són les 3 de la tarda. Ja som dins a Turkemnistan i no ens podem encantar, només tenim tres dies per creuar el país i arribar a Uzbekistan.

Es diu que turkmenistan és un dels països més hermètics del món. Aconseguir un visat de turista no és fácil i quan l’aconsegueixes, no pots viatjar per lliure, sinó que has de contractar tots els serveis per agència. Amb el visat de trànsit de tres dies això no és necessari, és clar que no, perquè amb tres dies… ben poca cosa pots veure!

 Agafem un taxi, l’únic mitjà de transport disponible que hi sembla haver esperant-nos fora de la frontera. Després de negociar el preu, tot un art, quan es tracta de pactar un preu amb els taxistes, partim cap a Mary.

La carretera és com un camp de naps!! Vinga sots i més sots, semblem molles dins el cotxe! a vegades el taxista avança més comodament pel lateral que per la carretera, i d’altres ha d’avançar en sentit contrari.

El cel és d’un blau increiblement bonic i sembla que el poguem tocar només allargant els braços. La nostra vista sovint topa amb columnes de fum negre… són sortidors de gas i és que Turkmenistan és un dels països amb més reserves de gas que existeix. Sembla mentida que un país tan ric com aquest tingui unes carreteres amb tan mal estat. Milions i milions de dòlars que en comptes d’invertir-los en el desenvolupament del país, educació, infrastructures, indústria, etc… sembla ser que van a parar a les butxaques d’uns pocs i els pocs diners que no s’embutxaquen els inverteixen  en construir macro edificis de marbre que no tenen cap mena d’utilitat per la població. Sortim d’una república islàmica i entrem en una dictadura.

Per fi arribem a Mary, ja és de nit i l’única cosa que volem és trobar un lloc per descansar. Demà matí encara ens queda una altre bona tirada de kilòmetres fins la próxima ciutat abans de creuar a Uzbekistan.

Ens llevem amb energía renovada i comencem a fer camí cap a Turkmenabat, deixem endarrera la ciutat de Mary i els seus edificis de marbre blanc, la carretera atravessa extensos camps de cotó, l,única cosa que es cultiva a turkmenistan i herència de l,època russa, el monocultiu de cotó. Els camps però, desapareixen, deixant pas a un paisatge totalment desèrtic fins que arribem a Turkmenabat.

Ens trobem amb una ciutat d’estil soviètic, de llargues i amples avingudes vigilades per les moltes estàtues de l’actual president del país i adornades amb els típics cartells de propaganda  comunista, on hi han il.lustracions  de pagesos somrients i orgullosos amb els seus tractors últim model i tecnología punta o bé una multitud caminant somrient darrera el president, avançant cap endavant… res a veure amb la realitat. La realitat és que el  país viu en la pobresa, hi ha poca feina, la gent viu sense moltes esperances de futur hi ho fan resignats, viuen sotmesos a una dictadura i als capritxos del seu excèntric dictador, que potser un dia decideix que un determinat poble ha de desaparèixer sense cap raó coherent deixant sense cases a un munt de famílies.

Al carrer ens trobem amb la Sabina, una simpàtica i espavilada noia que ens convida a fer un te a casa seva. No ens ho pensem. El pis és molt senzill i bàsic. Ens hi estem una bona estona, amb ella, la seva germana, la mare i una amiga. És divertit, elles no parlen anglès i nosaltres no parlem ni rusky ni turkmeno, però ens entenem i riem una estona. Ens adonem que la seva vida no és fácil i ens fa molt ràbia, com pot ser que el món el domini gent tan dolenta i despota?

Passem una nit a un “hostel” d,allò més curiós, una mena d’apartament a l’estil soviet, amb dues habitacions, menjador i WC, amb un aire molt molt decadent, està fet pols… però té el seu encant…

Demà marxem cap a Uzbekistan!!!

YAZD - TOUDESHK

La primera i única república islàmica xiita del món, Iran. Després de que fessin fora el sha (rei) fa uns 30 anys mal comptats, van entrar al poder els ayatola’s. Perquè us en feu una idea, els ayatola’s no són més que la gent del clero, o sigui de l’esglèsia musulmana, per tant religió i govern van agafats de la mà. El primer ayatolà en pendre possessió fou en Homeini fins el dia de la seva mort en que va passar el poder a un altre ayatolà, Alí Jamenei. La succeció  de càrrec es fa evidentment sense l’autorització del poble, o sigui, sense anar a les urnes, només van a les urnes per votar el president del govern, que actualment és el conegut             Mahmud Ahmadineyad.  

Aquesta espècie de bisbat iranià, no fa més que menjar, o intentar menjar el coco de la gent del poble, amb missatges televisius en contra de tot el que està fora del seu país, per ex: caminar pel carrer i sentir pels altaveus missatges en contra dels Estats Units i d’Anglaterra, clamar tambè perquè s’enfonsi Israel o també tenir tots els Canals iranians parlant de religió, de la figura de jomeini o de l’exercit militar iranià i la seva força.

També s’ocupen de fer seguir unes normes molt estrictes, com ara, fer portar el vel a les dones, sense opció, hi ha gent que s’encarrega de vigilar pels carrers que les dones portin el vel al seu lloc és a dir, sense ensenyar el cabell, no els deixen tenir nòvio, per tan han de recòrrer al que se’n diu un “engagement” que és com un matrimoni temporal, o sigui, si una parella s’agrada s’ han de presentar als respectius pares, i després fer l’engagement per coneixer-se, i així està protegits davant la llei, ja que si et pillen sense haver fet aquest pas, et foten a la presó, és com una espècie de compromís firmat sobre paper, després si la cosa va bé es casen (per cert, ens hem menjat dos vídeos de casaments!!! Dos ,bbrrrffff!!!).

Si ets gai o lesbiana i has nascut a Iran, val més que canviis de país, no està prohibit, però si et veuen et poden castigar o inclús et poden arribar a penjar. No hi han bars, ni discoteques, no veus grups numerosos de gent parlant, fins i tot riure sembla que estigui prohibit, les dones no poden cantar,  están molt submises malgrat que cada vegada s’ estigui lluitant més per superar el machisme instaurat per la tradició, tradició i religió una bomba de rellotgeria.

La nostra percepció és que totes aquestes contradiccions no fan més que  provocar l’ efecte contrari al desitjat, és a dir, que en una festa per exemple les noies van mitg despullades, que quan veuen alchool se l’acabin en 2 minuts, que la gent tè tantes ganes de poder fer quelcom, que quan ho fan ho fan sense mesura. Es només per  posar uns exemples del que nosaltres hem viscut en aquests 33 dies i és que només han estat 33 dies, però els suficients com per cansar-te de coses tan tontes com no poder-nos fer un petó al mitg del carrer !!

Yazd, quina ciutat més bonica !!! una de les ciutats més velles d’ Iran, l’atracció principal són les “torres d’aire”. La ciutat està enclavada al vell mitg del desert amb temperatures a l’estiu per sobre de 40 graus, aquestes torres fan que l’aire entri per dalt i es reparteixi per tota la casa, també els pous d’aigua tenien aquest sistema per refrigerar l’aigua. La veritat és que està molt ben pensat i molt currat!!

Amb un coreà que coneixem al silk road, fem un tour pels voltants de Yazd. Lloguem un cotxe – taxi i anem cap meybod, un altra poble mil-lenari, chac chac antic lloc de pel-legrinatge, i karanak un poble perdut enmitg d’un desert de muntanyes rocoses , el passeig val molt la pena.

Marxem cap a toudeshk, un poble de 800 habitants al mitg del no res. Passem allà tres maravelloses nits en una espècie de home stay, el Tak-Taku. Aquest nom no és més que el soroll que fa el pom de la porta quan algú truca, el Tak tè forma de penis i està a la porta esquerre, evidenment el toca l'home, i el Taku tè forma de vagina i el toca la dona i està a la part dreta, això ho fan perquè així des de darrera la porta saben si el que truca és un home o una dona, i així va a obrir l'home o la dona.... Toudeshk està al costat del desert i prop de les muntanyes tambè, l’ índex de precipitació és de 5 cops l’any, i  si…un d’aquests cinc dies, ens va tocar a nosaltres !!! A casa d’en mohammad i descansem de fàbula, estem tranquils i relaxats, després de tants díes de  couch surfing ens convenia una mica de descans i poder fer la nostra…

Un altra bus i cap a Teheran i d’allà cap a Mashhad.