KATHMANDÚ - LUMBINI

Ja veieu que fa molts mesos que no escrivim res, els més pròxims ja sabeu que estem a casa i el perquè, els que no, intentarem explicar-ho pròximament.

Aquest blog no ha sigut res més que un espai on informar als amics i familiars què fèiem, on èrem i com sentíem tot el que ens estava passant de cada racò de país, mai hem escrit per escriure ni ens hem desviscut pel blog, sempre hem cregut que l'experiència més gran i més enriquidora està dins nostre i no entre les línes d'aquests posts, que la retina dels nostres ulls ha guardat moltes més imatges que la nostra càmera i que aquestes permaneixeran sempre dins nostra.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Després de la cel-lebració del trek tornem a agafar el tortuós autobús cap a Kathmandú, i dic que és una tortura perquè estem 8 hores a recòrrer 200km per pistes plenes de sots enormes, carregats fins a la bandera i tocant la bocina tants cops que se't posa a dins el cervell, és pitjor que un mal de queixal!!

pregàries al lloc exacte on va nèixer Buda

A Kathmandú anem a recollir el visat de la India i per sorpresa nostre ens el concedeixen per 6 mesos. Agafem un altra bus d'aquests cap a Lumbini, la carretera és la mateixa fins ven bé la meitat del recorregut on ens desviem a l'esquerre passant per la frontera del Citwan national park, aquí tot plegat ja és més índi, inclús la gent.

A Lumbini poca cosa si pot fer, el lloc és pobre i de visita turística només tenim l'arbre on es diu que va nèixer buda i el parc que l'envolta on hi han tots els països representats. Nosaltres hi hem anat ven bé per fer més lleuger el camí cap a la frontera i perquè ens ho va recomanar l' Alvaro, però vist el que hi ha es pot evitar d'anar-hi. Si hi anem com a activitat podem llogar una bicicleta i vorejar tot el llac on hi han les ambaixades, ara que, ja us podeu llevar d'hora perquè depèn de quina época hi aneu fa una calor insuportable !!!

No us perdeu aquesta pel-lícula de la caiguda del sha a l'iran i el posterior canvi social cap a la primera republica islàmica.
Un film simptomàtic de la realitat d'iran. Una gran pel-lícula en forma de còmic.

VOLTA ALS ANNAPURNA' S

l' Annapurna II de 7.137m

L' autobús ens deixa a Besi Sahar després d'estar-hi 6 hores entaforats en ell, amb els seus sotracs, frenades brusques, bocinassos i inclús la vomitada d'una petita nena local....

El trekking en si comença aquí, a Besi Sahar, però molta molta gent agafa l'autobús fins a Bhulbhule, i molta d'altra un 4x4 fins a Bahundanda o inclús més endavant i tot. Nosaltres en parlem i decidim que:

- no hem vingut a caminar?

- doncs a caminar òsties !!!!

primera timbrada

 Les primeres etapes fins abans d'arribar a Lower Pisang les pasem una mica canutes. A en Joan el segon dia li agafa diarrea i arriba a la guest house fet una merda, després de menjar una barreta energètica es troba encara pitjor i li comença a pujar la febre, no deixa de suar durant tota la nit...alguna cosa se li deu haver posat malament.

LaGemma pilla el dia següent, amb un mal a l'espatlla que no pot soportar ni portar la maleta, i es que si ho pensem bé, portem més de tres mesos, o sia, desde que hem marxat de casa, que no hem fet ven res d'esport, la única cosa que hem fet és enllaçar autobusos amb trens i tren amb autobusos...

molinets d'oració...

Malgrat això i com que som molt tossuts, anem tirant amunt, ens distreiem amb el paisatge i sobretot ens distreiem quan passem pels pobles mirant la vida d' aquesta gent, així poc a poc, anem agafant la forma física que necessitem.

el nostre primer Annapurna

El quart dia ens llevem al matí amb les impressionants vistes de l'Annapurna II i al cantó oposat el Manaslu, l'ombra reflecteix en la neu mentre les primeres llums omplen de groc intens la muntanya. A partir d'ara ja no deixarem l'alta muntanya, i en l'horitzó sempre hi veurem algún pic nevat, alguna cresta verge i salvatge sota el blau intens del cel, un cel que cada vegada tenim més a prop.....

El camí fins a Manang és espectacular, segurament ho deu ser encara més si es pasa per Upper Pisang, però nosaltres no ens enterem del tema i continuem per Lower Pisang, després tambè ho agraim perquè amb la gent que anem parlant diuent que l'etapa ha estat més dura, a més, per postres, una petita nevada durant la nit deixa el terra blanc de neu amb uns paisatges de postal...l'element blanc tambè ha fet baixar dràsticament les temperatures...

Arribem a manang a 3.500 metres. En aquest poble la gent s'acostuma a quedar-s'hi tot un dia per aclimatar-se bé a l'alçada. Un cop deixem la maleta a la guest house, agafem una ampolla d'aigua i anem a pujar fins al Gangapurna view glacier. És un caminadeta de menys d'una hora que està just darrera del poble i que va perfecte per aclimatar una mica més, ja que la jornada d'avui no ha sigut molt dura. Arribem fins a poc més de 3.800 metres amb unes vistes del glaciar espectaculars, tonelades de gel blau mil-lenari sobren centimetre a centimetre de caiguda cap al llac turquesa del Gangapurna, un pic que des d'aquí sembla poc més que innaccesible...

Gangapurna view, 3.800 metres

L'endemà la Gemma no està massa fina i decidim anar a caminar direcció l' ice lake i fins on arribi. L'excursió fins a l' ice lake és una molt bona aclimatació, però un pèl massa dura o més que dura, un xic massa llarga per fer només un dia de descans,  tambè hem de dir que si veniu de casa ben entrenats es fa amb un "pim-pam". Nosaltres arribem fins a gairebè l' últim coll, hi ha l'alçada de 4.500 metres girem cua cap a Manang, ens estimem més guardar forces ja que no anem pas sobrats !!

Un altra excursió es la del camp base del Tilicho lake que passa pel llac més alt del món a més de 5.100m , dura però de dos a tres dies.

Arribar fins a High Camp suposa dues etapes més a força alçada. Després de Manang dormim a Letdar a 4.200 metres i l'etapa següent ja a High Camp després d'una forta pujada a 4.800 metres, la mateixa alçada que el Mont Blanc, la segona muntanya més alta d'europa i màxima altitut d'en joan...o sigui que ho anem a superar i un cop arribem al refugi caminem fins a arribar gairebè a 5.000 metres !!!

High Camp 4.800 metres

Durant el dia anem parlant amb tothom, hi ha gent que a l'endemà és lleven super d'hora, sembla com si vagin a fer algún pic dels alps o del piri, no se...nosaltres sortim del refugi a les 06:00 tocades ja que a més durant la nit ha estat nevant entre 15 i 20 cm i d'aquesta manera trobem la neu ja trepitjada.

Realment arribar fins al coll de Thourung La no costa pas gens, l'aclimatació progressiva durant tots els dies del trek fan assimilar molt bè l'alçada i arribem en menys de 3 hores al coll a 5.416 metres i ben nevat i contents com tots els que estem aquí dalt. Ens tirem fotos amb en Javi i l'Alvaro, i mentre admirem i deixem enrere la cresta del chulu peak ja a la nostra esquena, anem baixant cap a Muktinath.

La baixada és una merda està clar, més de 1.600 metres de desnivell fins a Muktinath, però es fa lleugera perquè l'alvaro és d'aquestes persones que no calla ni sota l'aigua, i a més el tio treballa de guia per la zona de Ladak, Tibet i Sikkim, portant gent a passeig o sigui que es coneix el lloc i rodalies com casa seva i escoltar-lo parlar d'aquests llocs és un plaer, de fet ja fem plans per anar a fer el trek de concordia al k2 l'agost que ve...

 La baixada és maquíssima, al fons de la vall tenim el poble de Muktinth i un xic a la dreta del poble comença tota la regió del mustang, del solitari i rocós Mustang, una vall inhòspita on només deixent entrar un número de persones l'any per protegir així l'entorn i no danyar l'ecosistema, a més a més que fan pagar 800$. És un trekking que no fa molta gent i que per això mateix el fa únic. La vall del Mustang mereix una visita. Nosaltres ara estem al lower Mustang, el paisatge és ben diferent, de fet des de que em deixat les neus perpètues del coll de Thourung La que el paisatge ha canviat radicalment, segons l'Alvaro tot això és molt més "Tibetà" i la veritat és que és molt maco el contrast.

Muktinath i el Dhaulagiri al fons.

Abans d'arribar al poble veiem de sobte que s'alça un altra gegant, el Dhaulagiri, un altra vuit mil...

Ens quedem a la Bob Marley guesthouse i allà ho celebrem amb unes birres amb en Javi, l'Alvaro, els de reus després, i els de Múrcia.

Al poble ja hi arriba la carretera i molta gent marxa des d'aquí cap a Jhomson amb 4x4 i allà amb avió fins a Pokhara. Nosaltres continuem caminant, tenim intenció d'arribar fins a Tatopani caminant, no per la carretera sinó per un sender que passa més amunt d'ella.

El camí no deixa de ser mai espectacular...

Després d'un vent de nassos durant més de dos dies, arribem a Marpha, un lloc molt bonic on ens deixem caure tot un dia sencer per descansar, tenim la sort de tenir tot el temps del món, de no tenir pressa. A Marpha coneixem una parella de sabadell que venen de treballar més d'un any a la fundació Vicenç Ferrer, amb ells passem els dos o tres dies següents.

Després de Marpha el temps enpitjora, i acabem agafant un bus desde Ghasa - Tatopani i Beni - Pokhara.

Finalment acabem fent una mica més de 170 kilòmetres en 14 dies.

 

 LES ETAPES :

1 etapa: Besi sahar - Bahundanda / 390m desnivell

2 etapa: Bahundanda - Tal / 390m desnivell / 17 km

3 etapa: Tal - Chame / 1.110m desnivell / 17 km

4 etapa: Chame - Lower Pisang / 600m desnivell / 19 km

5 etapa: Lower Pisang - Manang / 300m desnivell / 15 km

6 etapa: aclimatització a manang

7 etapa: Manang - Letdar / 660m desnivell / 10 km

8 etapa: Letdar - High camp / 650m desnivell / 7 km

9 etapa: High camp - Thourung La - Muktinath / 570m / 15km

10 etapa: Muktinath - Jomsom / 19 km

11 etapa: Jomson - Marpha / 6km

12 etapa: descans a Marpha.

13 etapa: Marpha - Kalophani / 17km
14 etapa: Kalophani - Dana / 16km

RECOMANACIONS:

- Nosaltres no vam llogar sac de dormir a Pokhara, portavem el sac d'estiu i a totes les guest house's ens van deixar edredó. S'ha de dir que vam fer el trek a l'abril, potser el novembre fa més fred!

- Tampoc vam llogar o comprar pals, el camí està ple de canyes de bambú, el millor pal que un pot tenir i gratis !!!

- Del tot recomanable comprar a Pokhara barretes energètiques i fruits secs per un tubo, ja que durant el trek els preus són desorbitants.

- A la majoria de llocs on hem dormit no hem pagat llit, a canvi de quedar-nos a sopar i a esmorzar, només em pagat a High camp i a Marpha.

Que disfruteu... 

panoràmica del pics del chulu peak

KATHMANDÚ - POKHARA

Agafem un vol Chengdú - Kathmandú, com vam explicar en un post anterior, els xinos han tancat la frontera Tibet - Xina a principis d'abril, però encara que estigués oberta no hi aniríem, no per ganes, perquè el Tíbet ha de ser preciós, sinó perquè el govern xino pretèn ensorrar el Tíbet marginant-los del món, no deixant entrar a turistes per lliure i tenir de pagar així un tour de més de 700$ per 6 dies...

mare meva: l' Everest !!!

Després de fer una parada a Lhasa, el vol ens regala una de les millors vistes de la terra : sobrevolem per sobre del sostre del món, l' Everest, tambè veiem el seu veí, el Lhotse, de més de 8.500m, i el Nuptse, més a l'esquerre veiem el Kanchenjunga a la part del Sikkim i quan ja ens pensem que s'acabaran les muntanyes apareix una de les més maques del món : l 'Amma dablam...és un privilegi haver sobrevolat per aquesta zona la veritat !!!

Arribem a Kathmandú i negociem el preu del taxi, tot un art !!

La ciutat és un horror de clàxons, trànsit, gent i pols, molta molta pols !!!

la imatge no fa justícia a la realitat.

Ens deixem caure a la Family Peace House, just a 2 minuts del sorollós i turístic Thamel, però sense sentir ni una bocina, està a sobre d'un turonet i les habitacions van de 350 a 500 rúpies, és una molt bona opció ja que el Thamel és horrorós. De fet, el problema és que portem 3 mesos sense veure turistes i al Thamel flipem molt amb la cantitat de guiris que hi han, a central àsia hem estat viatjant completament sols !!!.....

Ens comprem roba d'estiu, el últims 4 mesos ha fet molt de fred i a Kathmandú passem el primer dia de calor calor, per tant i sabent que a partir d' ara el clima serà molt més calorós, fem una mica de canvi en el nostra vestuari, guardant clar, la roba per fer el trek dels Annapurna.

Anem a l'embaixada de la India a Kathmandú i tramitem el visat que tarda 10 dies, els i demanem si el podem recollir d'aquí a 20-25 dies i ens diuen que cap problema, així tenim el temps suficient per anar a Pokhara amb la calma i tornar a recollir el visat que per cert hem demanat per 6 mesos.

El trajecte fins a Pokhara és molt lent, perquè us en feu una idea: 200km = 6/7 hores !!

Durant el camí veiem una mica com funciona la vida de Nepal, com a molts països, la gent que viu del turisme viu de conya, però la que viu al camp no tant, i és que Nepal és un dels països més pobres del món, igual que a la India, funcionen pel sistema de castes i dintre d'aquestes castes sobren més castes. Realment veus gent que les pasa molt canutes per sobreviure i durant el camí veiem de tot, desde gent picant pedra, recollint plàstic per després vendre, a nens conduint les vaques cap al bosc, etc...ens dona la sensació d'estar a l'edat mitjana.

A pokhara tot canvia, ja que és una ciutat super turística.

Aquí tramitem els dos permisos que es necesiten per anar a fer el trekking dels Annapurna's:

• Tims: carnet amb les teves dades personals que val 1.640 r / uns 15e

• Permís d'entrada al parc que val 2.000r / poc més de 18e  

Sense  aquests dos papers no podem començar el trek, i ens han avisat de que si ens presentem al començament sense cap d'aquests dos papers ens cobraran el doble.

Després dels tràmits per fer el trekking comprem tot de fruits secs, barretes energètiques i tot de menjar que ens farà falta, doncs la teca durant el trekking arriba a ser fins a 3/4 vegades més cara.

A Pokhara tambè hi ha la opció de llogar sacs de dormir, pals telescòpics, botes, polaines etcetc. Nosaltres continuem amb el nostra estavli de calés i no lloguem res, o sigui que marxem sense pals i amb el sac d'estiu, ens han comentat que a totes les guesthouses tenen edredons...

ja estem nerviosos per començar.....

l' ós panda a chengdú

Després de Xian només ens queda baixar cap a Chengdú amb un altra trajecte de nit en tren, i d'aquí agafarem ja l'esperat avió cap a Kathmandú, però abans i per aprofitar el temps anirem a veure l' ós panda.

Aquesta bestiola ens deixa força sorpresos, si més no a seva història.
És veu que és un dels animals més antics del planeta però que malgrat això i a conseqüència de les males gestions en temps passats, ha passat a ser un animal en perill d' extinció, sobretot pels que viuent en llibertat.

La veritat és que són molt macos, fan molta gràcia perquè la única cosa que fan és menjar més i més bambú, engolleixen kilos i kilos d' aquest tronc que és el seu únic aliment.

Desde la ciutat de Chengdú és fàcil arribar fins el zoo, no us deixeu enganyar pels tours de les guest houses o dels hotels on fan pagar gairebé el doble, per lliure  si pot anar fàcilment fent només un canvi d' autobús.

XIAN

Agafem un altre tren nocturn, llitera, és clar fins a Xi,an. Arribem a la ciutat, famosa pels guerrers de Terracota, un dels llocs que sempre hem volgut visitar. La ciutat és molt turística i es deixa notar. Aquí acabem la nostre ruta de la seda!!!! Un somni fet realitat!

La ciutat de Xi,an és bonica i agradable i té moltes coses per visitar, com ara, la Muralla que envolta la ciutat antiga, és una construcció de 14Km i està en perfecte estat. Va ser construïda entre el 1374-1378 per la dinastía Ming i servia com tota muralla, per defensar-se dels atacs dels enemics. Ens hi perdem durant unes hores, tot passejant envoltats per un núvol inmens de pol.lució.

Al hostel ens trobem amb en James, un malayo que és un nervi. Amb ell visitem els guerrers de Xi,an. En James va visitar els guerrers fa 12 anys endarrera i ens explica com ha canviat tot. Com han transformat el paisatge i com han construit tot un complex turístic al voltant de les restes arqueològiques, en resum, que s,ha convertit en un circ baja.

Paguem l,entrada, la guía, les ganes i el carrito que ens porta fins al primer pavelló.

La història dels guerrers de Xi,an, declarats per la Unesco Patrimoni de la Humanitat, ens deixa perplexes: rondava per allà el 1974 quan un pagès de la zona estaba excavant un pou per treure aigua i es va trobar amb una de les estàtues. Per cert, vam tenir l,honor de veure l’avi firmant autografs a la llibreria oficial, es veu que el govern li paga desde llavors cada mes uns 400 Euros… La troballa va sucumbir a tot el món.

El primer emperador de la Xina, de la dinastía Qing, 210 AC creia que enterrant el seu exèrcit continuaría tenint les tropes sota el seu mandat, és a dir, tot el poder que tenia en vida se l'enduria a la propera. L,exèrcit va ser enterrat en formació de batalla en tres foses gegants, a només un kilòmetre de la tomba de l,emperador. La seva tomba també va estar meticulosament estudiada i ubicada seguint la filosofía del feng shui. Només va tardar... 38 anys en dissenyar tot el seu complexe funerari… gairebé tota una vida!!!

La fossa té una superficie de 200x60 i conté més de 6000 guerrers, diuen que hi van treballar més de 720.000 persones. Imagineu-vos! Les figures són de tamany normal, 1,80m, no n,hi ha cap d’igual, cada una d’elles és amb una fesonomia de cara diferent, el què ens diu també és que l,exèrcit el formaven gent d,arreu.

L’any 80 van trobar dos carros construïts amb més de 3000 peces de bronze.  Encara avui en dia es continua excavant i s’està intentant trobar la manera de que les figures no perdin els pigments de color quan entren en contacte amb l’exterior.

La veritat és que la visita val molt molt la pena!!!!!!!!!!!!

Després de la visita ens deixem perdre pel barri musulmà de la ciutat, una experiència del tot recomanable, on es pot palpar la frenètica vida quotidiana dels xinesos. També es poden degustar tots els plats típics de la zona, com els noodles, on es pot veure en primera persona com s'elaboren. Diuen Marco Polo va introduïr els spaguetis a Itàlia, quan va tornar del seu viatge de la ruta de la Seda i no ens queda cap mena de dubte! nyam nyam....

I amb la panxa ben plena i per continuar la tradició agafem un altre tren direcció a Chengdu, la que será la nostra última ciutat de la Xina, perquè d,allà ja volem cap a Kathmandú. 

MOGAO CAVES

De Turpan agafem el nostre primer tren direcció Dunghuan. Som principiants agafant trens en aquest país, i comprem un bitllet en butaca per un trajecte de 9 hores i de nit. La nostra sorpresa és que, quan pugem al tren, els nostres seients estan ocupats o sia que ens afanyem per ocupar-ne uns altres donat que tothom al nostre voltant va prenent posicions i gairabé no queden seients lliures. Un altre vegada la llei de "marica l’últim" és la que preval.

El trajecte és horrorós, anem fent cop de caps ara si ara també, que només són interromputs per els sorolls dels escopits o els xarrups dels típics noodles precuinats envasats amb capses… sense comentaris.

De tant en tant apareix algu que ens diu que ens hem d,aixecar, que estem ocupant el seu seient, jaja, si home… ni pensar-ho si tens algún problema li dius amb el revisor.

Arribem a l,estació, són les 4 de la matinada, cansats i morts de son. A fora fa molt de fred. Com que els  xinesos són tants, a les estacions no hi pots entrar si no tens un bitllet de tren o sia que la opció d,esperar-nos fins que es faci de dia i agafar un bus no és viable.

Per sort a la porta de sortida s,amunteguen un munt de taxistes esperant caçar les seves preses. Estem de sort i trobem un taxista molt maco, que no intenta cobrar-nos més del compte o sia que pugem al taxi. Ens esperem una horeta fins que caça més clients fins que omple el taxi. Ens agrada això d,aprofitar l’espai i de compartir els taxis, creiem que és una idea que es podría importar cap a casa.

Arribem finalment a Dunghuan a les 7 del matí, busquem un hotel, tasca molt fácil i com no ens ananem de dret al llit.

Quan ens llevem agafem un autobús local cap a les Mogao Caves. Ens extranyem de lo fácil que és… sembla que aquesta ciutat està molt més ben preperada de cara al turisme extranger, cartells dels llocs més importants amb anglès, restaurants amb menús amb anglès, etc…

L,entrada a les Mogao no és gens económica, uns 100 yunans, 16 dòlars que desglossats són 80 per l,entrada i 20 per el guía, ja que no les pots visitar per lliure. Però val la pena.

Les Mogao són impressionants; van ser construides l,any 366 A.C i segons diuen un hindú que passejava per l,indret va tenir una il.luminació i va visionar 1000 budes a l,horitzó o sia que va decidir construir les imatges d,aquests 1000 budes a dins de les coves. Es va financiar a través de families riques. El lloc és bestial hi han 765 coves i a dins s,hi troben pintures i estàtues de budes. És un dels llocs més importants per els budhistes.

En la seva época de máxima esplendor en el lloc hi van arribar a viure 1500 monjos. Les caravanes de la ruta de la seda feien parada aquí, on donaven les gràcies perquè el viatje havia estat un èxit o bé demanaven bona sort pel camí que els esperava.

Les pintures són d,una bellesa increíble i totes elles estàn pintades amb pigments naturals, molts d,ells importats de diferents zones de l,Àsia Central, això vol dir que en la constracció s,hi van veure involucrats gent de d,arreu de la zona. Les pintures donen molta información de com era la vida en aquells temps i sobretot parlen d,alguns passatges de la vida de Budha. Les estàtues són també molt aconseguides, tot un art, l,estàtua més gran fa 33 metres, us ho podeu imaginar.

Com no… està prohibit tirar-hi fotografíes, però en Joan s,anima a fer-ne alguna mentres la Gemma distreu a la guía.

Acabada la vista i després de dinar anem a visitar les dunes de Dunghuan. Un lloc increíble que els xinesos tenen ballat de tort i de través, l’entrada com no és caríssima. Comencem a caminar per uns caminets i un cop s’acaba la valla i davant l,avís de que a qui penetri a la zona se’l penelitzarà  entrem a dins. Un poc cagadets per si ens veuen, comencem a endinsar-nos cap a les dunes… que bonic!!!! Un paisatge que ens recorda una mica a la lluna, malgrat que el color és ben groc i quin silenci!!! Ens quedem mirant una bona estona el paisatge i observant les formes que es dibuixen damunt la sorra!

Després de reservar el ticket del pròxim tren dirección Langzhou, aquesta vegada amb llitera… no volem patir el risc d’estar-nos 14 hores de peu… anem cap a l’estació.

Un cop arribem a Langzhou ens instal.lem amb un dels hotels més econòmics que hem estat, 58 yunans l’habitació doble, menys de 10 dòlars. L,endemà intentem anar a visitar Vinglin Si, on hi han uns budes escavats a la roca als penyasegats que envolten al riu groc. Per les fotografíes que hem vist a internet es veu un lloc màgic. Malauradament l,expedició és un fracàs i no aconseguim arribar-hi. No tenim guía i malgrat que portem tota la información escrita amb xinès en un paper no hi ha manera. A l,estació ens diuen que hem d,anar a una altre estació i un cop allà no hi ha cap estació i la gent a la que preguntem ens torna a enviar cap a l,estació d’on venim. Un desastre! A més cal afegir-hi la poca predisposició dels xinesos per ajudar-te o sia que a poc a poc ens anem crispant i crispant. Al final ens treuen tan de pollaguera que desistim d,anar-hi. Els nostres nervis estan a flor de pell i és que una cosa tan fácil coma gafar un bus per anar a veure un lloc que s’enten que es turistic es converteix en una cosa impossible de realizar.

Treuen el pitjor de nosaltres, està clar que aquí la manera més fácil de viatjar si no parles xinès és amb viatge organitzat, anar amb taxi i estar acompanyat sempre d’un guía xinès, almenys en aquesta regió de l’oest de la xina… pensem que potser la zona est és diferent.

Anar per lliure és molt difícil, ningú t’enten i tampoc tenen cap predisposició per fer-ho, no són gens hospitalaris ni tampoc són gens educats. La veritat, i ens fa pena dir-ho, a vegades es fan odiar. Són uns histèrics, corren amunt i avall com veritables obsessos, ja n’estem una mica cansats de la Xina. Avui comprem un bitllet cap a Kathmandu! És un llàstima perquè la Xina realment és un país molt bonic, amb paisatges espectaculars, però pensem que el què realment fa atractiu un país és la seva gent i en aquest cas estem una mica decepcionats.

És com el tema del Tibet, els xinesos tenen controlada la zona, i no el pots visitar per lliure, només hi pots anar amb un viatge organitzat, que per cert, no baixa de 800 USD per persona 7 dies. Al ser el Tibet una regió diferent, amb la seva propia cultura, etc.. o més ben dit voler ser un país, Xina controla l’entrada d’estrangers i les zones que es visiten. Així doncs que pensem que el millor que podem fer ésa gafar un avió i no deixar els nostres diners als xinesos colonitzadors! FREE TIBET!

TURPAN

Aterrem a la ciutat d’ Urumqi, una ciutat espantosa de prop de 2,5 milions d’ habitans. Que fàcil que és creuar d’un país a l’altra volant, que ràpits que són tots els tràmits, aduanes etcetc. Ens perdem Kashgar i el seu famós mercat dels diumenges . Tambè ens perdem una bona part del desert del Taklamahan, un dels més grans del món, el pas de l’Irkestan ens ha condicionat de dalt a baix.

Només d’arribar a Urumqi agafem un bus i marxem cap a Turpan, la ciutat és horrible, tot i això trobem alguna curiositat com els cartells, que estan amb àrab i en xino, per cert: no portem guía de Xina, bé si, però és un pdf que està a l’ordinador…de moment ens n'hem  ensortit… escrivint el  nom de la ciutat on volem anar amb caràcters xinesos.

El camí cap a Turpan, és lleig de collons, està ple de molins de vent durant més de 150 kilòmetres , sembla un desert d’ energía eólica. Un cop a Turpan anem directes a buscar un lloc per dormir aquesta primera nit, les dues pròximes ho fem a casa d’un local, l’ Ahmad. Turpan és la segona depressió més fonda del món uns 150 m sota el nivell del mar.

L’ impacte cultural és molt bèstia… si al Kyrguistan la gent escopia repetidament aquí no sabem com explicar-vos com ho fan. Els sorolls són molt molestos per nosaltres, els xarrups quan mengen els noodles, com masteguen amb la boca oberta, els crits entre ells, perquè enlloc de parlar, es criden, les empentes per pujar a l'autobús o al tren són bastant violentes.

Ens adonem que són uns ànsies... potser perquè és un dels països més poblats del món i això fa que hi hagi una competitivitat molt ferotge, tenen por de quedar-se sense seient, de ser els últims, de no tenir bitllet, les correcuites són espectaculars. Són molt maleducats la veritat.

Anem a veure el mercat de Turpan, passegem pels carrers bruts del mercat que tè coses ben originals i curioses, com per exemple un dentista al mitg d’ un carrer ple de pols treient-li un queixal a un home, o una parada amb una serp i una tortuga com a reclam per vendre  remeis casolans, per citar-ne només alguns, perquè tot és ben diferent…molt diferent..

Estem en zona UIGUR…

Els Uigurs són una de les 56 minories étniques de la Xina que viuen a la regió del nord-oest de la Xina. Són musulmans i tenen la seva pròpia cultura i llengua que prové del turc i l,alfabet àrab. Una part de la població Uigur desitja obtenir la independència, esdevenir un país. 

Com en d,altres regions de la Xina, com per exemple el Tibet, el gobern xinès intenta repoblar les terres on hi habiten minories ètniques amb població Han, la ètnia majoritària i dominant de la Xina. El dilema està servit, i els disturbis entre Hans i Uigurs són del més habitual. Els Uigurs es manifesten contra les desigualtats que existeixen en aspectes laborals com ara els salaris i la distribució dels llocs de treball donant els llocs de més responsabilitat a  les persones de l'ètnia Han. 

El nostre couch a Turpan ens va explicar que per un Uigur és molt díficil sortir del país, els xinesos no els hi faciliten el passaport a no ser que paguin una barbaritat... uns 15.000 Euros. Ens va explicar també que tenen un control molt estricte sobre tots els moviments de la població i que aquesta pateix una forta repressió.

L'any 2009 hi van haver uns terribles enfrontaments entre ambudes ètnies. Us deixem un enllaç on s'explica com es van esdevenir els fets, clicka aquí.

El més turístic de Turpan és la ciutat antiga de Jiaohe, unes inmenses ruines de més de 2.000 anys d,antiguitat declarades Patrimoni de la Humanitat. Lloguem unes bicicletes per arribar fins aquí, trobar-les és tot una odissea i quan les trobem flipem amb el preu! aquests xinos són bastant pesseteros i a més a més molt desconfiats...

Que disfruteu del post! Salut!