TABRIZ - ARDEBIL

El viatge amb tren cap a Iran és espectacular, el paisatge dominat pel blanc ens recorda al transiberià malgrat no haver-hi estat mai, tot està gelat, de tan en tan es veu una mica d’aigua en alguns punts del riu, tardem 6 hores des de Elazig a Tatvan, el tren va a pas de tortuga  !!!

 A Tatvan deixem el tren i embarquem dins d’un ferry per atravesar el llac Van, aparentment ens pensem que el trajecte serà ràpid però tardem 6 hores més per creuar-lo. Aquest ferry porta rails per transportar vagons de tren que s’uneixen a la via del tren un cop al moll, és bastant curiós. Arribem a Van prop de la 1 de la matinada, tot és de color blanc i la temperatura és baixíssima, el fum del tren i la neu li donen un toc de pel-lícula. Ens fiquem dins el nostre vagó / dormitori però al cap de poc ens truquen a la porta per avisar-nos de que estem a la frontera i hem de baixar per segellar els passaports, a fora fot una rasca de pebrots, -15… una hora més tard tornem a pujar a la llitera i una mitja hora més tard ens tornen a despertar per estampar el segell d,entrada, un altre cop, aquest cop a la frontera iraniana. Ja som a Iran!!!!

Morts de son! 6 hores més tard estem a l’estació de Tabriz rodejats de gent. Si turquia ens ha semblat hospitalaria, Iran la supera amb escreix!! Només d’arribar a l’estació ja hem conegut 4 famílies, i totes elles volen que anem a casa seva, realment és una mica estressant tambè, semblem conillets d’ índies….

No haviem vist mai gent tan i tan hospitalaria. A Tabriz estem a casa d’un couch, en Mohamed, que viu a osku. Amb ell anem a kandovan, una espècie de capadocia però amb petit. El dia següent dormim a casa en Morteza i quedem amb l’Ali, un home que vam conèixer al tren.

Anem de cul, la vida d’un forester a Iran és una mica estressant, a Tabriz tothom ens mira, sobretot a la Gemma, i encara no sabem el perquè, si pel mocador, si per l’anorac o si bè és pel nas, que ella el fa així afrencesat, i totes elles foten una nàpia bastant grossa…jeje… l’Ali ens ensenya el bazar de Tabriz, el més gran d’ Iran i un dels més grans de tota àsia, 7km.

A l’endemà en Morteza ens porta a l’estació de bus, marxem cap a Ardebil i allà se’ns presenta altra cop l’Ali, cony de iaiu!! Que no vol que marxem i que no vol que marxem, de veritat que són el que no us podeu imaginar!!

A Ardebil passem 3 dies a casa d’ ambdós pares d’una parella molt maca que vam conèixer tambè al tren, en Said i la Saida.

 Amb ells aprenem molt de la vida dels iranians, les seves costums, la seva manera de pensar, la seva situació davant aquest govern que els tè controlats amb tots els aspectes, però sobretot aprenem i experimentem “in situ” la manera que tenen de viure dintre de casa, la manera que tenen de tractar els seus convidats. Fa sis mesos que les seves famílies no els veuen i entre uns i altres ens empatxem de menjar, l’hospitalitat d’ells i de les seves famílies és impressionant, va més enllà de lo racional.

El dimarts marxem amb ells cap a Tehran, allà dormim a casa la germana d’en Said, que com no, ens prepara un sopar deliciós. L’endemà ens despedim ja d’ en Said i la Saida i agafem un tren nocturn cap a Esfahan. Han estat tres dies genials rodejats de les seves famílies, que ens han fet sentir sempre com a casa, explicant-nos les seves vides i nosaltres les nostres, una molt bona experiència, gràcies…