MARDIN-HASANKIEF-ELAZIG

De Sanliurfa emprenem el camí cap a Mardin amb força mal temps. El dia no acompanya massa, un dia gris, amb pluja, neu…

Un cop arribats a Mardin instal.lats a l’hotel i amb la panxa plena decidim sortir a explorar el casc antic d,aquesta ciutat. És díficil donat que els carrers semblen pistes de gel, un poc perillós. El casc antic de Mardin està situat en un turò, per tant, tots els carrers són estrets i amb pujades i baixades, ha set bastant free style!! Mentres caminem per aquests carrers, de camí cap al museu, s,obren clarianes i el cel ens regala una ben curiosa posta de sol. Davant nostre hi podem contemplar el desert de Siria ben nevat mentre el sol davalla ben rogenc darrere les muntanyes. Els edificis prenen el color del capvespre, les hombres cada vegada agafen més protagonisme i de seguida es fa fosc…deuen ser prop de les 5 de la tarda , i no es veu res ja…

De Mardin agafem un dolmus cap Batman, com és habitual, entrem al minibus que va ple, tots els seients ocupats, quan ja ens pensem que estem apunt per marxar continua pujant gent i més gent... el minibus té capacitat per 12 persones però quan tanquen les portes en comptem 26!

A mitg camí parem unes dues hores a Midyiat. Donem una volta pel seu casc antic i veiem en directe com fan pa fora al carrer de la manera més tradicional turca. Tenen com uns forns d’adove compartits per famílies que alguns fan servir fora el carrer i d’altres dins els seus patis.

De Midyiat ja no parem fins a Batman, allà ens allotgem a casa la Söngul, que de fet no és casa seva, sinó que és el pis d’un seu amic que el tè per anar-hi amb els col-legues a pasar el rato. Ens ho pasem de conya amb aquest grup de gent, són divertits. I aprenem coses de la cultura dels kurds i de la situació amb la que viuen.

A l’endemà anem a Hasankief, un poble mil-lenari recobert de coves on antigament hi vivía la gent, actualment i incomprensiblement, el govern turc i vol constrïr una presa mitjançant la qual el poble quedarà cobert d’aigua, realment no s’entén, no la podrien construir una xic més avall? Un poble que des del 451 dc. ha sobreviscut a tot quedarà colgat sota les aigües… Hi passem gairabé tot el dia, caminant amb dos nois del poble, que ens expliquen el poc futur que té la gent del poble.

 

Ens despedim de Batman, de la Söngul i dels seus amics després de compartir amb ells un bon esmorzar i ens dirigim cap a Diyarbakir. La capital del poble kurd. 

Pasem un parell de nits a Diyarbakir no hi ha massa res a veure, només dir que tè la segona muralla més llarga del món, amb 5,5 km de llargada. Aquí s’hi congrega la major part del poble kurd, casi el 95 % de la població, una ciutat tambè molt militaritzada.

A Elazig ens rep l’Hibrahim i Mesut, amb ells i la familia d’en Mesut passem dos díes inolvidables, la seva hospitalitat va més enllà de lo esperat per nosaltres. Tastem la seva cuina i ells la nostra amb diferents sopars. Elazig és la última ciutat que visitem de turquia abans d’agafar el tren cap a Iran. Dediquem el nostre últim dia a fer quatre coses com comprar una faldilla llarga per la gemma, a l,iran les dones no poden anar només amb pantalons, o descanviar dòlars ja que a iran no podrem treure calés enlloc, la visa està bloquejada en tot el país!

Gràcies a en Mesut podem fer tots aquests tràmits ja que aquí fa dos díes que no para de nevar i els carrers están impracticables, ell treballa com a comercial de productes farmacèutics i l’acompanyem amb el cotxe per tot Elazig, fins al punt que en una visita que fa en un hospital, el metge, que és cardiolag li diu que ens vol conèixer, i ja ens veieu a tots dins la consulta: en Mesut, el metge, la secretària, els pacients, nosaltres, un altre comercial i la secretària d’un altre metge… tots allà dins mentre van entrant pacients, jeje, tela!!!

Hem passat dos díes molt bons amb l’Hibrahim i en Mesut. I a més el Barça ha empatat 2 a 2 i ha eliminat el Madrid. Toma!! Demà agafem el tren cap a Iran a les 6 del matí.

El tren arriba 3 hores tard.Mentre avancem cap a iran el paisatge cada vegada és torna més i més blanc fins que aquest color ja no ens deixa, mirem a l’infinit i tot el que veiem és neu i més neu. Turquia ens ha encantat, ens hem deixat moltes coses per fer i per veure perquè la neu no ens ho ha permès, com per exemple les estatues del mont nemrut un lloc increíble, o kars i tota la banda del mont ararat, llocs on ara estàn a tempetratures molt i molt baixes i que només si pot anar a ple estiu o a principis de tardor, sobretot al mont ararat. Hem conegut gent molt maca, per tant estem segurs que tornarem per aquest racò de món…