SAFRANBOLU

Istanbul sembla que es resisteix a desaparèixer, no n,acabem de sortir mai de lo gran que és. Finalment creuem l,antiga porta que ens obre el pas, ara si, cap a Àsia. Deixem endarrera l,antiga Constantinoble. Fa un dia tot gris, pluvisqueja i la boira gairabé no ens deixa veure que hi ha més enllà del nostre nas. 

Ens dirigim cap a Safranbolu, poble otomà per excel.lència i poc conegut dins les rutes turístiques. El seu nom prové de la paraula “safrà” donat que al voltant del poble s,hi cultiva aquesta planta. El poble és famós per les seves cases otomanes construides amb fusta durant els segles XVII i XVIII. La majoria de cases mantenen la seva estructura original, cases de dos o tres pisos i amb un munt de finestres que recorden els “caserios” tipics del país basc. Passejar per els seus carrerons estrets i d,adoquins, és retrocedir en el temps. Aquí ens topem amb el primer caravanserai de la nostra ruta, antic lloc d,hospedatge que feien servir els comerciants de la Ruta de la Seda. I ens imaginem com aquests arribaven després de dies de viatge, cansats amb els seus cavalls buscant un lloc per refugiar-se i per agafar forces per continuar tan llarg viatge.

Disfrutem durant tres dies de la tranquil.litat d,aquest poble i la seva vida senzilla així com també de la seva hospitalària gent, sempre disposats a complaure,t i ajudar-te. Ens allotgem en una antiga casa otomana convertida en hostal, com la majoria de cases del poble, només per 5 Euros la nit. Cada vegada que fas una passa se sent la fusta grinyolar. Aquí, al costat d,una estufa de llenya, comencen les nostres primeres lliçons de la llengua turca i també entablim llargues converses sobre la cultura, valors i tradicions turques que ens recorden una mica l,espanya dels anys 60 o 70. 

Visitem Yuruk una versió amb miniatura de Safranbolu. Mentres esperem el “dolmus” (minibús)  que ens ha de portar fins al poble, es para un venedor de tabac i s,ofereix a portar-nos. No ens ho pensem dues vegades, portem gairabé una hora esperant el dolmus i fa fred, així que pujem a dins la furgui, carregada de caixes de tabac i mentres posem en pràctica el nostre turc arribem a Yuruk, no hi ha ni una ànima així que el nostre amic s,ofereix a tornar a cercar-nos al cap d,una hora tan si com no. Fem una mica el xafarder pel poble, i descobrim que les cases són encara més antigues que les de Safranbolu.

De sobte mentres caminem per un dels seus carrerons, apareix una dona tota emocionada que ens guía fins l,antic safreig del poble. No parla res d,anglès, com la majoria de gent, però ens hi entenem posant-hi ganes i barrejant la mímica amb el poc vocabulari de turc que tenim. Acabada la visita al safreig la dona desapareix, ja no la tornem a veure.